La vida de Bahá'u'lláh Una nova Revelació

---

Bahá’u’lláh va dur a terme la Seva missió com a Missatger de Déu els últims 40 anys de la Seva vida, principalment. Van ser anys caracteritzats per privacions, presó i exili. Tot i això, durant aquest temps van fluir de la Seva ploma una gran quantitat de versos, cartes i llibres, considerats pels Seus seguidors com la nova Guia de Déu per a la reconstrucció espiritual, moral, econòmica i política, que conduiran a la inauguració d'una nova civilització mundial.

En els Seus escrits, Bahá’u’lláh respon tant a qüestions teològiques i filosòfiques que han preocupat la humanitat des de fa mil·lennis, com a preguntes pragmàtiques que es fan els pensadors contemporanis sobre el món actual. En un context més ampli, els escrits de Bahá’u’lláh il·luminen un sender de possibilitats inusitades per a la raça humana, apel·lant a l'evolució tant dels individus com de l'organització social.

Vida primerenca

Nascut a Teheran, Iran, el 12 de novembre de 1817, Mírzá Husayn-'Alí va gaudir de tots els avantatges que conferia un naixement noble. Malgrat posseir poca educació formal, es va distingir a una edat molt primerenca per la Seva saviesa.

Sent ja un home jove, en comptes de dedicar-se a una carrera al servei del govern com havia fet el Seu pare, Mírzá Husayn-'Alí va decidir dedicar les Seves energies, al costat de la Seva esposa, a tenir cura dels pobres. Després de la Seva acceptació de la religió del Báb, la vida va canviar per sempre per al jove noble i la Seva família.

Encara que mai s'havien conegut personalment, des del moment en què Mírzá Husayn-'Alí va escoltar el missatge del Báb, va declarar la Seva creença de tot cor en Ell i va dedicar tota la Seva energia a promoure-la.

El 1848, Mírzá Husayn-'Alí va patrocinar una reunió important dels seguidors del Báb, en la qual s'afirmava la naturalesa independent de la nova religió. D'aquí, d’ara endavant va ser conegut com a Bahá’u’lláh, que significa la "Glòria de Déu" en àrab. A mesura que creixia la comunitat, també augmentava l'oposició ferotge que provocava. Quan tres-cents babís van buscar refugi en un santuari desert anomenat Shaykh Tabarsí, Bahá’u’lláh va sortir per unir-se a ells, però va ser arrestat i colpejat.

El 1850, el Báb va ser executat públicament. Després de la matança de la majoria dels seguidors prominents del Báb, molt aviat es va fer evident que era cap a Bahá’u’lláh que els babís restants havien de tornar-se.

Revelació divina

En 1852, Bahá'u'lláh va ser acusat falsament de ser còmplice de l'atemptat contra la vida del Násiri'd Din Shah, el Rei de l'Iran. Quan l'ordre de detenció va ser emesa en contra seva, Ell va sortir a enfrontar-se als Seus acusadors, per a gran sorpresa dels encarregats d’arrestar-lo. El van portar, descalç i encadenat, pels carrers plens fins a una masmorra subterrània, coneguda com el "Pou Negre".

Per un temps la masmorra havia estat un reservori per a un bany públic. Dins dels seus murs, els presoners llanguien en aquesta atmosfera freda i pestilent, subjectats junts per una cadena insuportablement pesada que va deixar les seves empremtes en el cos de Bahá’u’lláh per a la resta de la Seva vida. Va ser en aquest entorn ombrívol que va passar novament un dels esdeveniments més excepcionals i atresorats: un mortal, en aparença humà en tot sentit, havia estat escollit per Déu per portar un nou missatge a la humanitat.

Aquesta experiència de la Revelació Divina, esmentada només indirectament en els relats que perduren sobre les vides de Moisès, Jesús i Muhammad, està descrita per les mateixes paraules de Bahá'u'lláh: "Durant els dies que vaig passar a la presó de Teheran , tot i que el mortificant pes de les cadenes i l'atmosfera pudent em permetien només una mica de son, fins i tot en aquells infreqüents moments d'adormiment, sentia com si des de la corona del meu cap fluís alguna cosa sobre el meu pit, com un poderós torrent que es precipités sobre la terra des del cim d'una gran muntanya .... En aquests moments, la Meva llengua recitava el que cap home suportaria sentir".

Exili a Bagdad

Després de quatre mesos d'intens sofriment, Bahá’u’lláh va ser alliberat i bandejat per sempre de l'Iran, la Seva terra natal. Ell i la Seva família van ser enviats primer a Bagdad -ara part de l'actual Iraq. Allà els restants seguidors del Báb recorrien cada vegada més a Bahá’u’lláh per obtenir guia moral i espiritual. La noblesa del Seu caràcter, la saviesa del Seu consell, la bondat que vessava sobre tots i les creixents proves de la grandesa sobrehumana en Ell, van reviure la comunitat oprimida.

El sorgiment de Bahá'u'lláh com el seu líder va despertar cada vegada més la gelosia del Seu ambiciós mig germà menor, Mírzá Yahyá. Així va ser com, per deixar de ser motiu de tensió, Bahá'u'lláh va marxar cap a les muntanyes de Kurdistan, on va romandre durant dos anys, contemplant el Seu propòsit diví. El Seu retir evocava la retirada de Moisès al Mont Sinaí, els dies de Crist en el desert i la retirada de Muhammad als turons d'Aràbia.

Però fins i tot en aquesta regió remota, s'havia difós la fama de Bahá’u’lláh. La gent va sentir a dir que un home de gran saviesa es trobava allà. Quan aquestes històries van arribar a Bagdad, els babís van endevinar la identitat de Bahá’u’lláh i van despatxar una missió per suplicar-li que tornés.

Resident un cop més a Bagdad, Bahá’u’lláh va revitalitzar els seguidors del Báb; va augmentar la comunitat i la Seva reputació es va difondre encara més. Va compondre tres de les Seves obres més conegudes durant aquest temps -Les Paraules Ocultes, Les Set Valls i El Llibre de la Certesa (Kitáb-i-Íqán) - i encara que els escrits de Bahá’u’lláh al·ludien a la Seva estació, no havia arribat el moment encara de fer un anunci públic.

Tal com s'estenia la fama de Bahá’u’lláh, l'enveja i la malícia d'alguns membres del clergat es revifava. Van elevar protestes al Shah de l'Iran perquè li demanés al Sultà otomà traslladar a Bahá’u’lláh més lluny de la frontera de l'Iran. Es va decretar llavors un segon exili.

A finals d'abril de 1863, poc abans de sortir de Bagdad cap a Constantinoble (avui coneguda com a Istanbul), Bahá’u’lláh i els Seus companys van passar dotze dies en un jardí que Ell va denominar Ridván, que significa "Paradís". Allà, a la vora del Riu Tigris, Bahá’u’lláh va declarar ser el que havia anunciat el Báb -el Missatger de Déu per a l'edat de la maduresa col·lectiva de la humanitat- pronosticat en tots els escrits sagrats del món.

Desterraments addicionals

Tres mesos després de sortir de Bagdad, Bahá’u’lláh i els altres exiliats van arribar a Constantinoble. Van romandre allà només quatre mesos abans que un altre exili els portés a Adrianòpolis (Edirne), un viatge esgotador emprès durant el més fred dels hiverns. A Adrianòpolis, el lloc on havien estat allotjats, els van deixar cruament exposats a les temperatures glacials.

Bahá’u’lláh es va referir a Adrianòpolis com la "remota presó". No obstant això, tot i les condicions inhòspites sota les quals foren obligats a viure els exiliats, de la ploma de Bahá’u’lláh van seguir fluint els Seus versos inspiradors, i els Seus ensenyaments van arribar tan lluny com a Egipte i l'Índia.

Una vegada, durant aquest període, Mírzá Yahyá, el gelós mig germà de Bahá’u’lláh, va tractar d'enverinar-lo. Aquest episodi tràgic va deixar Bahá’u’lláh amb una tremolor que es va veure reflectida en la Seva lletra fins al final de la Seva vida.

A partir de setembre de 1867, Bahá’u’lláh va escriure una sèrie de cartes als líders del món de la Seva època. En aquests escrits profètics, va proclamar obertament la Seva estació i va parlar de les albors d'una nova època. Abans, però, va advertir, ocorrerien trastorns catastròfics en l'ordre polític i social del planeta. Va cridar els líders del món a defensar la justícia i a honrar els drets dels seus súbdits. Va demanar que convoquessin una assemblea on es reunirien i posarien fi a la guerra. Només mitjançant l'acció col·lectiva, va dir, es podria establir la pau duradora. Però la Seva advertència va caure en oïdes sordes.

L'agitació permanent dels opositors de Bahá’u’lláh va fer que el govern otomà el bandegés per última vegada a la seva colònia penal més infame. Va arribar a la ciutat presó de la Mediterrània, 'Akka, el 31 d'agost de 1868, on anava per passar la resta dels Seus dies a la ciutat fortificada i els seus voltants.

Després d'haver estat confinats en una presó durant més de dos anys, Bahá’u’lláh i els Seus companys van ser traslladats més tard a una casa estreta dins de les muralles de la ciutat. A poc a poc, el caràcter moral dels bahá'ís -en particular del fill gran de Bahá’u’lláh, 'Abdu'l-Bahá- va estovar els cors dels seus carcellers, i va penetrar el fanatisme i indiferència dels habitants d’ 'Akka. Així com va succeir a Bagdad i Adrianòpolis, la noblesa del caràcter de Bahá’u’lláh es va anar guanyant l'admiració de la comunitat en general, incloent-hi alguns dels seus líders.

A 'Akka, Bahá’u’lláh va revelar la Seva obra més important, el Kitáb-i-Aqdas (el Llibre Més Sagrat), on va delinear les lleis i principis essencials de la Seva Fe, i va establir els fonaments d'un ordre administratiu mundial.

Anys finals

A finals de la dècada de 1870, se li va concedir a Bahá'u'lláh, encara un presoner, una mica de llibertat per a mudar-se fora de les muralles de la ciutat, el que va permetre que els Seus seguidors es reunissin amb Ell relativament en pau. L'abril de 1890, el Professor Edward Granville Browne de la Universitat de Cambridge es va reunir amb Bahá’u’lláh a la mansió prop d’'Akka on havia establert la Seva residència.

Browne va escriure sobre la seva reunió: "El rostre d'Aquell a Qui vaig contemplar mai no el podré oblidar i, no obstant això, no el puc descriure. Aquests ulls penetrants semblaven llegir la meva pròpia ànima; en el Seu ampli front hi havia poder i autoritat ... No necessitava preguntar en presència de Qui em trobava en inclinar-me davant d’Aquell Que és objecte d'una devoció i un amor que els reis podrien envejar i pels quals els emperadors sospiren en va!"

Bahá’u’lláh va morir el 29 de maig de 1892. En la Seva voluntat i testament, va designar a 'Abdu’l-Bahá com el Seu successor i Cap de la Fe Bahá'í - la primera vegada en la història que el fundador d'una religió mundial nomena el Seu successor en un text escrit i irrefutable. La selecció d'un successor és una disposició fonamental del que es coneix com a l’"Aliança de Bahá’u’lláh" que permet que la comunitat bahá'í romangui unida per sempre.

Els bahá'ís d'Espanya